En el marc del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, volem destacar la figura de Pepita Llunell i Sanahuja, una compositora que ha deixat una profunda empremta en el patrimoni musical català, especialment en l'àmbit de la cobla i la sardana. Aquest any se celebren 100 anys del seu naixement.
Llunell va néixer el 4 d'agost de 1926 al barri de Sants de Barcelona i va morir el 10 de desembre de 2015. La seva carrera musical va començar de ben petita, amb només 3 anys, quan va iniciar-se en els seus estudis de piano, i amb 9 anys va començar a estudiar al Conservatori del Liceu on va estudiar solfeig, piano i cant amb la mestra Dolors Frau i Julià, la mateixa mestra de la irreproduïble Victòria dels Àngels. A causa del trasllat de la seva família va acabar la carrera de solfeig a l'Escola Municipal de Música de Barcelona.
La seva carrera artística va iniciar en la companyia de l'actor Ramon Martori i Bassets amb l'obra 'Vacaciones' on coincidí amb l'actor Adolf Marsillach, amb qui acabaria col·laborant en altres produccions. Pepita era una dona polifacètica amb un gran talent artístic com a cantant, actriu i ballarina destacant pels seus coneixements musicals.
Les sardanes de Pepita Llunell
Una trobada al tren amb Fèlix Martínez Comín va marcar la trajectòria sardanista de Pepita Llunell. Quatre anys després d'haver-se conegut i perdut la pista, la compositora va trobar en Martínez el seu marit, però sobretot, un amic i un mestre. Deixant el teatre de banda, va tornar a la música en cos i ànima.
Imtg: Pepita Llunell i Sanahuja i Fèlix Martínez i Comín.
L'equip que conformà amb Martínez Comín els va fer imparables. Algunes de les obres més reconegudes de Llunell són Bon dia, amor (1985), Aquell carrer de Sants (1982 / Premi Joaquim Serra), El teu somriure (1983 / 3r Premi Joaquim Serra), Jugàvem al jardí (1983 / 1r Premi Ex-aequo i Premi Popular Figueres), Capvespre d’estiu (1986). Tanmateix, la seva composició també és una mostra de la seva gran passió pel teatre i la literatura, amb sardanes com Aloma (1988 / Premi Figueres), un homenatge a Mercè Rodoreda.
La seva aportació a la música és memorable, ja que gairebé totes les seves composicions han estat premiades. Va rebre el Premi Caterina Albert i Paradís el 1992 per la cançó Avui no plovia, i el 1996 va estrenar el petit poema simfònic per a cobla i timbales Violetes del bosc, dedicat a la colla.
Sempre va mantenir-se activa, treballant incansablement a favor de la divulgació i coneixement de la cobla i la sardana com a arts indispensables de la cultura catalana. El seu esforç va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi el 2013.
El seu llegat com a compositora és un exemple de dedicació i passió per l'art, que ha enriquit el patrimoni musical català. Cal, doncs, respectar-la com a compositora, com a artista i com a música.
