La Cobla

És un conjunt musical autòcton de Catalunya conformat per 11 músics que toquen 12 instruments que pot executar música de qualsevol mena, principalment la sardana. Puntualment, en concerts de cobla pot haver-hi 12 músics i 13 instruments, cas en què s'afegeix una trompeta a la formació.

Flabiol i tamborí

El flabiol és l’instrument més petit de la cobla, de la família de les flautes, fet de fusta de ginjoler o banús. En la cobla s’utilitza el tamborí d’uns 10 a 12 cm de diàmetre, normalment són de fusta, però també n’hi ha de metàl·lics. Mitjançant unes brides se subjecta la pell i es tiba fins a donar-li el so que desitgem. Es fa servir amb una petita baqueta d’uns 25 cm de llargada. El flabiolaire, que és com s'anomena l'intèrpret que els toca, és l'únic component de la cobla que toca dos instruments alhora. A més, cal indicar que el tamborí és l'únic instrument de percussió de tota la formació.
La sonoritat del flabiol i el tamboríBackground img

Tible

Instrument de fusta de ginjoler i embocadura de doble canya, d’uns 55 cm de llargada aproximadament. Té un so estrident i penetrant de caràcter marcadament festiu. En la tessitura més greu les seves notes tenen un accent dramàtic, amb les quals un compositor amb habilitat en pot treure un gran partit en el moment precís. El tible actual que trobem a la cobla consta de tres peces de fusta. La peça superior i central són les que suporten el sistema de claus i la campana o part inferior porta quatre forats de ressonància sense claus que sempre resten oberts.
La sonoritat dels tiblesBackground img

Tenora

Instrument de fusta de ginjoler i embocadura de doble canya, d’uns 85 cm de llarg. Consta de tres peces, les dues primeres de fusta i una campana metàl·lica. Andreu Toron, constructor d’instruments resident a Perpinyà, presentà l’any 1849, un instrument de 13 claus, prototip de la tenora actual, per un encàrrec fet per Pep Ventura, gran intèrpret d’aquest instrument. És l’instrument més representatiu de la cobla. El seu magnífic so comparable a la veu humana juntament amb l’àmplia gamma d’intensitats, el fa un instrument altament expressiu i solista per excel·lència. Sardanes com Sant Martí del Canigó de Pau Casals, El cavaller enamorat de Joan Manén, o Remembrança de Joaquim Serra, han portat al zenit les seves qualitats expressives. La tonalitat de la tenora és en si bemoll i sona una segona major més baixa que la nota escrita.
La sonoritat de les tenoresBackground img

Trompeta

Instrument de vent fet de metall amb mecanisme de pistons propi de moltes altres formacions musicals. El so es produeix gràcies a la vibració dels llavis de l’intèrpret al broquet de l’instrument. Dins dels instruments de metall de la cobla, la trompeta és el que té el so més agut. La tonalitat que s’utilitza en la cobla és la de si bemoll i sona una segona major més baixa que la nota escrita.
La sonoritat de les trompetesBackground img

Trombó

Instrument de vent fet de metall, similar a la trompeta però d’unes dimensions més grans. El seu so és una octava més greu que el de la trompeta i la seva execució es duu a terme mitjançant uns pistons. Últimament, a les cobles es va introduint el trombó de vares en substitució del de pistons. Està afinat en do i sona la mateixa nota escrita.
La sonoritat del trombóBackground img

Fiscorn

Instrument de vent fet de metall que pertany a la família dels bugles, instruments de tubuladura ampla, i amb mecanisme de cilindres. El fiscorn, malgrat tenir més volum de so que el trombó (quedi ben entès que quan diem que un instrument té més volum de so no volem pas dir que el seu so sigui més fort, sinó que té més cos), és més dolç i vellutat en els passatges amb poca intensitat sonora (piano). Podríem dir que és el violoncel de la cobla. Està afinat en do i sona la mateixa nota escrita.
La sonoritat dels fiscornsBackground img

Contrabaix

El contrabaix és l’únic instrument de corda de la cobla, es pot tocar amb arc o pizzicato i sona una octava més baixa de la nota escrita. Cal tenir en compte que generalment en la cobla s’utilitza el contrabaix de tres cordes afinades en la, re i sol, però principalment en concerts, com que hi ha obres per a cobla en les quals figuren notes més greus del la, s’utilitza el contrabaix de quatre cordes ampliant la tessitura al mi. Generalment, per al contrabaix de tres cordes s’utilitzen les de tripa, ja que en el pizzicato són més perceptibles que el mateix pizzicato fet amb cordes metàl·liques, que són les que s’utilitzen per al que en té quatre. Per la seva feblesa de so respecte a la resta d’instruments de la cobla, s’acostuma a doblar-lo generalment amb un fiscorn a l’octava o a l’uníson, segons els casos, o amb algun altre instrument.
Sonoritat del contrabaixBackground img
Sardana logo

Confederació Sardanista de Catalunya - SomSardana

https://cultura.gencat.cat/ca/inici/index.htmlhttps://www.diba.cat/https://ajuntament.barcelona.cat/ca/

Casa de la Sardana - C. Pou de la Figuera, 15 08003 Barcelona

93 319 76 37

ContacteCookiesAvís legalPolítica de privacitatPortal de Transparència