Orígens
En primer lloc, convé dir que l’origen concret de la sardana com avui la coneixem és incert. El primer document conservat que conté la paraula ‘sardana’ data de l’any 1552, tot i que és probable que aquests balls antics tinguessin poc a veure amb la sardana actual. A final del segle XIX alguns estudiosos van relacionar l'origen de la sardana amb danses d’origen grec amb la intenció de relacionar la cultura de l'Antiguitat clàssica i l'antic Empúries, aprofitant l'empenta de la sardana moderna a l'Empordà. Amb l'invent d'aquest relat va començar el mite.
L’origen de la sardana com la coneixem avui dia cal relacionar-lo amb l’evolució i consegüent desaparició del contrapàs a mitjans de segle XIX, un ball típic de les comarques empordaneses i pirinenques ballat en cadena i en semicercle, on els dansaires demostraven una jerarquia social a les places majors de viles i ciutats. Les sardanes curtes, amb una estructura i tiratge igual per totes les peces en contraposició a les sardanes llargues -les actuals- es ballaven al final del contrapàs amb la participació de molta més gent. Amb el pas dels anys, el contrapàs anà quedant arraconat enfront de les sardanes, que ballades pel jovent agafaven popularitat, evidenciant ambdues danses, el passat i el futur, la vellesa i la joventut, l’Antic Règim i el nou.
L’estructuració
Andreu Toron, Pep Ventura i Miquel Pardàs
El 1849, Andreu Toron presenta l’oboè-tenor a Perpinyà, aquest instrument conegut popularment com la tenora, va esdevenir l’instrument per excel·lència de la cobla. Paral·lelament, a mitjan de segle XIX a Catalunya es posaren de moda les òperes romàntiques vingudes d’Itàlia i les sardanes aviat reproduïren aquestes melodies a les places, esdevenint cada sardana amb una durada diferent. A partir d’aquí, sorgí la necessitat de comptar i repartir per poder casar la coreografia i la música i acabar tots junts. Ràpidament, les sardanes llargues esdevingueren el ball de moda a l’Empordà i a les comarques adjacents. Per donar resposta a aquesta necessitat, el 1850 Miquel Pardàs publica el ‘Método per aprender á ballar sardanas llargas’, un manual de referència a l’època, a partir del qual se'n publicaren molts més i que avui constitueix un document interessant per comprendre com en aquella època les sardanes ja estaven estructurades com avui dia.
Amb el temps, les noves melodies i ritmes van imposar la necessitat d’una formació instrumental més subtil i variada, capacitada per tocar en places alhora que en teatres i sales de festes. Musicalment, la cobla s’anirà ampliant en nombre d’instruments fins a arribar a la composició actual, tot i que a vegades també s'hi afegien instruments que avui no l'utilitzen, com les trompes, el bombo i els plats. Pep Ventura (1817-1875) va ser un dels intèrprets i compositors més aplaudits de l'Empordà, i la seva formació una de les més cotitzades. Els músics - i per extensió les cobles - aniran agafant protagonisme i fama, ampliant els límits de les seves activitats amb viatges, concerts i gravacions de discs fins i tot a l’estranger.
Les sardanes, ballades majoritàriament per homes, esdevenien el reflex d’uns joves amb noves actituds balladores, obsessionats per repartir la sardana davant d’un públic que contemplava una imatge masculina de fortalesa i agilitat física, formant un ball amb grans moviments circulars horitzontals i amb els braços suaument aixecats. Ballar i repartir bé la sardana, assegurava al jove els balls de parella a la festa major de qualsevol poble de l’Empordà. En aquestes contrades a finals del segle XIX, la sardana era un ball de moda que sovint podia acabar a bastonades per qüestions ideològiques, especialment entre republicans i carlins.
La sardana i la política
El catalanisme polític aviat es va apropiar de la sardana com a símbol, i li va atribuir uns valors ben allunyats del que havia tingut en el passat més immediat, com els d'harmonia, de germanor, d’igualtat i de rotllana oberta a la participació. La idealització de la sardana –allunyada de la realitat de l’Empordà- es presentaria i impulsaria com a símbol nacional i civilitzador, exemple dels valors que Catalunya havia de tenir. En conseqüència, a principis del segle XX, la sardana s’escampà per Catalunya impulsada des dels centres catalanistes, partits i moviments d’arreu del Principat, tenint lloc a Barcelona l’any 1902, el primer concurs de colles amb motiu de les festes de la Mercè.
La sardana esdevenia cada dia més, un símbol català i catalanista que es veuria reflectit en el poema La sardana de Joan Maragall, amb versió definitiva de 1894. Mentre la sardana es vivia a l’Empordà encara com a dansa de moda, la resta de Catalunya la descobria alhora que l’adoptava com a dansa nacional.
Expansió i canvis
Sorgiren noves cobles arreu del territori i nous compositors i estils, que glossarien, conseqüentment, les diferències d’estil i simfonisme de l’Empordà i de la sardana catalanista, urbana i d’escola de Barcelona, tendències que continuarien i es reforçarien anys a venir amb el noucentisme, sumant-hi valors d’urbanitat, moralitat i higiene.
Pel que fa a la manera de dansar, cap al 1910 i 1920, l’eix de moviment dels sardanistes anirà canviant, passant de moviments majoritàriament horitzontals cap a una verticalitat i un punteig més acusat en un espai més reduït. La llibertat individual i la demostració d’habilitats físiques -tot i conviure durant anys paral·lelament en diverses comarques- van anar substituint-se per l’agilitat i l’equilibri en pro d’una dansa més elegant, valorant el conjunt harmònic de la rotllana. El ball desmesurat empordanès s’anirà reconvertint en dansa nacional, amb un tempo musical més alentit, regular i acadèmicament organitzat. Josep Pla escriuria el 1968 a El meu país: ‘Abans les sardanes s’arrossegaven, ara les sardanes se salten. Llavors es corria més; ara se salta i es punteja més’.
La sardana esdevindria també coral. Compositors de diferents estils incorporaren text a llurs sardanes: els orfeons i corals les feren seves i les cantaven i programaven en concerts sense acompanyament de cobla. La sardana d’arrel més popular seguiria la línia de les cançons líriques cantades al Paral·lel mentre d’altres composicions ocuparien un lloc destacat en els programes del Palau de la Música i d’institucions d’alt prestigi musical. La sardana tant podia ser sentida i cantada als telers d’una fàbrica com en un carrer principal de l’Eixample.
Símbol i dictadura
El 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, el governador civil de Barcelona prohibeix la sardana ‘La Santa Espina’. La sardana encara s’identificarà més amb el catalanisme i a l’ésser continuadament atacada per l’establiment polític i el lerrouxisme, s’anirà reconeixent com a símbol, vivint una expansió prodigiosa en la creació d’associacions i de cobles, sorgint nous compositors juntament amb un augment prodigiós del nombre de sardanistes i d’aplecs i ballades arreu del país.
Amb l’adveniment de la República, la sardana s’institucionalitzarà i seguirà creixent alhora que compartirà protagonisme amb noves músiques, especialment la moda americana del jazz, molt més atractiva per als joves.
A l’acabament de la Guerra Civil, el franquisme va reprimir durament els símbols catalanistes, clausurant moltes de les entitats dedicades al foment de la sardana. De nou, un règim totalitari convertia la sardana encara més en símbol de resistència. No obstant això, la supervivència del moviment sardanista durant quaranta anys de dictadura també implicà integrar-se dins les estructures i organitzacions del règim des d’on es difonia i controlava, fixant tothora, els límits que calia no sobrepassar. Era l'anomenat sano regionalismo.
El 1950 es funda oficialment l’Obra del Ballet Popular, entitat capdavantera que organitzarà esdeveniments com la ‘Ciutat Pubilla de la Sardana’ o el ‘Dia Universal de la sardana’ i l’ofrena de la ‘Llàntia del sardanisme’ l’any 1947 amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el primer gran acte catalanista després de la Guerra Civil.
Durant el període de 1940 a 1960, la sardana conegué la seva major expansió, essent els anys de més estrenes de sardanes i de més fundacions de cobles, esdevenint una activitat obligada i demandada en festes major i aplecs, amb actes multitudinaris de lleure, gaudi i reafirmació catalana. L’any 1958 es fundaria la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya fixant les normes de la dansa de competició, normes inspirades en un cànon similar als ideals d’ordre, uniformitat i harmonia que el noucentisme havia volgut per a la sardana.
El bisbe Pere Casaldàliga va resumir en una frase les connotacions simbòliques que històricament ha tingut la sardana: ‘Quan no es pot desplegar la senyera, es desplega la sardana’.
Els darrers anys
Cap al 1980, deixat enrere el franquisme, la sardana entrarà a l’escola amb grans campanyes d’ensenyament dins l’horari lectiu així com es crearan escoles de cobla per fomentar el planter de nous músics, car l’envelliment de les cobles així com la necessitat de transmetre la sardana a les noves generacions era una necessitat palesa. Aquestes iniciatives foren conseqüència del distanciament progressiu entre els nous entreteniments dels joves -cada cop més nombrosos- i els valors que la sardana havia adquirit durant la postguerra. La preocupació pel futur de la sardana era una realitat.
A poc a poc, les cobles s’aniran rejovenint quan els estudis dels instruments de cobla entraren al grau mitjà i superior de les escoles de música, fet que possibilitaria també - desenes anys més tard que en el ball- l’entrada de la dona com a músic de cobla.
Tanmateix, la sardana no viurà d’esquena als grans esdeveniments que tenen lloc a casa nostra. El 1992 es constitueix la Fundació Universal de la Sardana per tal d’internacionalitzar-la i serà present als Jocs Olímpics a partir de la cerimònia inaugural dels de Barcelona així com al Fòrum de les Cultures de Barcelona 2004.
Amb la voluntat d’obrir la sardana a un públic molt més ampli i conscient de les bastes possibilitats del moviment i concretament de la cobla, s’experimentarà amb noves barreges i formacions com la ‘Companya Elèctrica Dharma’, la creació de la ‘Sardanova’ amb Santi Arisa al capdavant, la ‘Transardana’ de Marcel Casellas així com La Principal de la nit o els Lluïsos de Taradell, reconvertits quan cal en una formació diferent: Tarasca, la cobla del ball.
El 1990 naixerà la Federació Sardanista de Catalunya per la necessitat de fomentar i situar la sardana en el lloc que li corresponia i amb la voluntat d'aglutinar i donar serveis a les entitats.
El 2014, la Federació es transformarà en Confederació per tal d’aixoplugar tot el sardanisme sota una mateixa figura jurídica, donant resposta als reptes que planteja el món d’avui dia a un dels elements més singulars i extensos de la cultura catalana tradicional i popular com és la Sardana, en constant transformació com a fet cultural viu.
SomSardana és avui hereva de tota aquesta història i treballa per continuar fent-la possible.
Text extret del llibre: AYATS, Jaume; COSTAL, Anna; RABASEDA, Joaquim (2009).
Sardanes. Girona: Diputació de Girona; col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, núm. 143.
