El 1849, Andreu Toron presenta l’oboè-tenor a Perpinyà, aquest instrument conegut popularment com la tenora, va esdevenir l’instrument per excel·lència de la cobla. Paral·lelament, a mitjan del segle XIX a Catalunya es posaren de moda les òperes romàntiques vingudes d’Itàlia i les sardanes aviat reproduïren aquestes melodies a les places, esdevenint cada sardana amb una durada diferent. A partir d’aquí, sorgí la necessitat de comptar i repartir per poder casar la coreografia i la música i acabar tots junts. Ràpidament, les sardanes llargues esdevingueren el ball de moda a l’Empordà i a les comarques adjacents. Per donar resposta a aquesta necessitat, el 1850 Miquel Pardàs publica el ‘Método per aprender á ballar sardanas llargas’, un manual de referència a l’època, a partir del qual se’n publicaren molts més i que avui constitueix un document interessant per comprendre com en aquella època les sardanes ja estaven estructurades com avui dia. Amb el temps, les noves melodies i ritmes van imposar la necessitat d’una formació instrumental més subtil i variada, capacitada per tocar en places alhora que en teatres i sales de festes. Musicalment, la cobla s’anirà ampliant en nombre d’instruments fins arribar a la composició actual, tot i que a vegades també s’hi afegien instruments que avui no s’utilitzen, com les trompes, el bombo i els plats. Pep Ventura (1817-1875) va ser un dels intèrprets i compositors més aplaudits de l’Empordà, i la seva orquestra una de les més cotitzades. Els músics - i per extensió les cobles - aniran agafant protagonisme i fama, ampliant els límits de les seves activitats amb viatges, concerts i gravacions de discs fins i tot a l’estranger. Les sardanes, ballades majoritàriament per homes, esdevenien el reflex d’uns joves amb noves actituds balladores, obsessionats per repartir la sardana davant d’un públic que contemplava una imatge masculina de fortalesa i agilitat física, formant un ball amb grans moviments circulars horitzontals i amb els braços suaument aixecats. Ballar i repartir bé la sardana, assegurava al jove els balls de parella a la festa major de qualsevol poble de l’Empordà. En aquestes contrades a finals del segle XIX, la sardana era un ball de moda que sovint podia acabar a bastonades per qüestions ideològiques, especialment entre republicans i carlins.