Sorgiren noves cobles arreu del territori i nous compositors i estils, que glosarien, conseqüentment, les diferències d’estil i simfonisme de l’Empordà i de la sardana catalanista, urbana i d’escola de Barcelona, tendències que continuarien i es reforçarien anys a venir amb el noucentisme, sumant-hi valors d’urbanitat, moralitat i higiene.

Pel que fa a la manera de dansar, cap al 1910 i 1920, l’eix de moviment dels sardanistes anirà canviant, passant de moviments majoritàriament horitzontals cap a una verticalitat i un punteig més acusat en un espai més reduït. La llibertat individual i la demostració d’habilitats físiques -tot i conviure durant anys paral·lelament en diverses comarques- van anar substituint-se per l’agilitat i l’equilibri en pro d’una dansa més elegant, valorant el conjunt harmònic de la rotllana. El ball desmesurat empordanès s’anirà reconvertint en dansa nacional, amb un tempo musical més alentit, regular i acadèmicament organitzat. Josep Pla escriuria el 1968 a El meu país: ‘Abans les sardanes s’arrossegaven, ara les sardanes se salten. Llavors es corria més; ara se salta i es punteja més’. La sardana esdevindria també coral. Compositors de diferents estils incorporaren text a llurs sardanes: els orfeons i corals les feren seves i les cantaven i programaven en concerts sense acompanyament de cobla. La sardana d’arrel més popular seguiria la línia de les cançons líriques cantades al Paral·lel mentre d’altres composicions ocuparien un lloc destacat en els programes del Palau de la Música i d’institucions d’alt prestigi musical. La sardana tant podia ser sentida cantada als telers d’una fàbrica com en un carrer principal de l’Eixample.