El 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, el governador civil de Barcelona prohibeix la sardana ‘La Santa Espina’. La sardana encara s’identificarà més amb el catalanisme i a l’ésser continuadament atacada per l’establiment polític i el lerrouxisme, s’anirà reconeixent com a símbol, vivint una expansió prodigiosa en la creació d’associacions i de cobles, sorgint nous compositors juntament amb un augment prodigiós del nombre de sardanistes i d’aplecs i ballades arreu del país.

Amb l’adveniment de la República, la sardana s’institucionalitzarà i seguirà creixent alhora que compartirà protagonisme amb noves músiques, especialment la moda americana del jazz, molt més atractiva per als joves. A l’acabament de la Guerra Civil, el franquisme va reprimir durament els símbols catalanistes, clausurant moltes de les entitats dedicades al foment de la sardana. De nou, un règim totalitari convertia la sardana encara més en símbol de resistència. No obstant, la supervivència del moviment sardanista durant quaranta anys de dictadura també passà per integrar-se dins les estructures i organitzacions del règim des d’on es difonia i controlava, fixant a tothora, els límits que calia no sobrepassar. Era l’anomenat sano regionalismo.

El 1945 es funda l’Obra del Ballet Popular, entitat capdavantera que organitzarà esdeveniments com la ‘Ciutat Pubilla de la Sardana’ o el ‘Dia Universal de la sardana’ i l’ofrena de la ‘Llàntia del sardanisme’ l’any 1947 en motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el primer gran acte catalanista després de la Guerra Civil.

Durant el període de 1940 a 1960, la sardana conegué la seva major expansió, essent els anys de més estrenes de sardanes i de més fundacions de cobles, esdevenint una activitat obligada i demandada en festes major i aplecs, amb actes multitudinaris de lleure, gaudi i reafirmació catalana. L’any 1958 es fundaria la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya fixant les normes de la dansa de competició, normes inspirades en un cànon similar als ideals d’ordre, uniformitat i harmonia que el noucentisme havia volgut per a la sardana.

El bisbe Pere Casaldàliga va resumir en una frase les connotacions simbòliques que històricament ha tingut la sardana: ‘Quan no es pot desplegar la senyera, es desplega la sardana’.